Entre l’instint i el mètode

Un o altre, o la barreja dels dos? El nostre principal objectiu i maldecap allà on aterrem, és establir mètode. I és gràcies al mètode que avancem. Creem processos per desfer-los i fer-los de nou. Es tracta de veure com ho podem fer millor i més ràpid. Malgrat l’instint no pugui viatjar sol, molt sovint és una bona brúixola. El mètode en si no aporta valor; és doncs en l’instint on rau la diferència. Conclusió? “Caminante no hay camino, … “

El que no té forma, no té límits

Molt sovint, entre converses es disparen frases o idees construïdes sobre el mateix parlar que ens captiven. Acostumen a ser frases que tendeixen a dissimular, a amagar-se entre arguments, però que es distingeixen per la capacitat de condensar de forma senzilla i entenedora una idea amb fons.

L’altre dia el meu bon amic Rubén Jericó enmig d’una distesa conversa em va regalar una d’aquestes fugaces perles dialèctiques. “El que no té forma, no té límits” va comentar. La veritat és que no vaig mantenir gaire l’atenció en el que venia després. Em vaig perdre una estona en pensaments, donant-li voltes i forma al meu entendre.

I és ben cert. El que no té forma, no té límits. Malgrat ens espanti marcar-nos objectius, treballar en base expectatives, crear pautes o mètode, donar forma ens aporta sentit. Els resultats són secundaris. Donar forma ens aporta volum, espai, límits. Serem capaços de veure’ns en un terreny de joc, marc en el qual podrem avaluar l’idoneïtat de les nostres accions. Tenir límits és conèixer. Parlar de límits no és tan sols parlar d’incapacitats, és parlar d’un mateix.

En la mesura que donem forma, creem límits. Límits que no ens priven, sinó que ens fan créixer i conèixer.

De pijama a drap

Porto dies donant voltes al que en podem denominar “el cicle de vida de la samarreta” que Luis Piedrahita ens explicava en un fantàstic monòleg. Descripcions d’expressions tan quotidianes son una mina de metàfores, que ajuden molt sovint a simplificar una qüestió aparentment complexa. M’explico: La vida d’una samarreta passa per 3 distingides etapes: D’ençà el moment de la compra es gaudeix i llueix. Passat un temps, quan el color queda diluït o esmorteït per culpa de les rentades, passa a formar part del grup de samarretes per dormir. No hi ha marxa enrere. Mai més l’agafaràs per lluir-la un diumenge a la Rambla. Aquest és el segon stage. Podem dir que el pijama te els dies comptats. Un bon dia, aquella peça que esperava rebre elogis només sortir de la botiga es converteix en un drap. Sí. Un drap. Un drap que frega els vidres del menjador.

De samarreta a pijama. De pijama a drap. Alguna proposta?