Hi ha un perfil incondicional a les reunions de treball. El del tertulià que sempre sap el que toca fer, però que curiosament mai és de la seva incumbència o responsabilitat. Saben delegar però mai assumir, quan per delegar primer s’ha d’aprendre a responsabilitzar-se. Són una espècie de tertulians, com els que escriuen correus electrònics de 5 paràgrafs a 8 línies cada un, que tenen una innata perspectiva holística que els permet opinar de tot. No importa què es tracti a la reunió però sempre tindran apunt un comentari. Són elements que desvien l’atenció dels propòsits de la trobada, però que tenen un art especial mer amenitzar la vetllada. Entren cofois a la sessió i se’n van reconfortats del el seu saber.
Com el vent fred que bufa aquests dies i que resseca la pell, les idees també pateixen el mal temps. S’endureixen si no plou. La manca de reg les deshidrata i perden lluminositat. Les idees tampoc germinen del no-res. No hem d’oblidar que són fetes de matèria. L’adob de les idees pot prendre diverses formes i normalment, quan més variades, més bons fruits en brotaran. Tot requereix una cura de jardiner apassionat, atent, curiós, equil·librista en dosis, despert i crític davant les inclemències d’aquests temps.
Molt sovint, per no dir gairebé sempre, esforç i resultats no segueixen la teoria dels vasos comunicants. Un esforç d’un 30% no és un resultat d’un 30%. Per aquest motiu els teòrics del management al parlar de gestió del temps, ens recomanen la regla 80-20 (Pareto) i també ens recorden el “don’t work hard, work smart”.
http://canasto.es/2009/05/el-principio-de-pareto/
Fascinats per la literatura del managemnent ens aboquem a ser “more efficient” i en “focusing” els nostres esforços sobre el més important i urgent per davant del que es pot delegar. Malgrat tota la il·lusió, “multi tasking” i “efford”, a les 20h del vespre asseguts davant l’ordinador de l’oficina, recordem solemnement la mare d’en Peter Drucker i de la troupe de Columbia, Kellog’s, Stanford, Harvad…
Avui les xarxes socials, són una de les noves tasques que incorporen els departaments de comunicació i marketing, que requereixen de molt d’esforç i dedicació, però que molt sovint no traslladen resultats. I no perquè no siguin una eina eficaç, sinó perquè existeix un mal plantejament de fons.
No es tracta, com molt sovint passa, de ser-hi per novetat i per tendència. Ser i utilitzar les xarxes socials per generar negoci, no és demanar un “me gusta” als amics propers. Això no genera valor! I genera molta feina. Les xarxes socials avui tenen el perill, si no s’enfoca bé el seu objectiu, que és el desfàs entre esforç i resultat.
Post dedicat al meu amic Jordi.
Que confortable és viure dins el nostre perímetre de seguretat. Allà on les cares són conegudes, allà on et sents reconegut. Penses que el que fas és important. Et mires i t’agrades i et creus valent. Veus gran el petit món on vius i desconeixes la incertesa.
Agafa arrancada i pren el vol. Mira des de ben amunt. Et veus? Si? Ets allà baix! Convivint amb tanta altra gent. Aprofita i recorre ciutats i pobles. Des de ben amunt. Viatge i observa.
Sigues valent a un altre lloc. Agrada’t davant un paisatge desconegut. Sol, sent que el que fas és important. Mira com n’és de petit aquets gran món. Viu confortable fora les fronteres. Traspassa els límits del teu perímetre de seguretat.
Una conseqüència directa de la hiper-exposició o hiper-visibilització mediàtica i personal de comentaris, que ens gran mesura ens ofereixen les xarxes socials com Twitter, és que som més vulnerables. Els hi passa molt als polítics, però també a tothom del que se’n espera constantment una opinió.
Quan l’entorn et requereix que opinis de tot i a totes hores; quan a més a més decideixes opinar a les xarxes socials i per tant desprès, justificar-ho; ets més vulnerable. Ja que és molt difícil mantenir un discurs coherent, sòlid, sense patinades, i a totes hores. És molt difícil.
És molt difícil avui, controlar totalment el missatge.
Per tant, o redueixes la teva exposició (és a dir, parles menys i millor) o repeteixes i repeteixes (recomanació clàssica a formacions de portaveus) fins als límits de l’avorriment. A no ser que tothom entengui que “patinar” és esport olímpic. Fet propi dels humans.
La comunicació és com el futbol. Tothom hi entén. I com és lògic, a tots aquells professionals que s’han format i treballen en aquest àmbit, els és difícil digerir-ho. Com suposo que ho deu ser per un entrenador que anant a fer un cafè al bar del costat del camp, escolta airades afirmacions de quina seria la millor alineació, la millor tàctica, la millor manera de motivar, els millors fitxatges i la poca visió de joc que te l’entrenador actual.
Amb la comunicació passa el mateix, però amb un agreujant. Que acomplexa a tots aquells que s’obren camí en aquesta professió. Sí, som un sector ple d’acomplexats. Tothom sap quin són els problemes de comunicació d’un govern o una empresa, tothom hi entén de comunicació 2.0, tothom sap quins són els bons o mals spots, tothom té la formula de comunicar amb el treballador.
Davant d’aquest escenari, en el que s’hi sumen els experts en comunicació a base de cursos intensius de l’estil “conviértete en comunicador en 2 días”, “haz tu propio plan de medios” o “mejora el posicionamiento web de tu empresa en un click”, quin valor diferencial aportar?
- Reafirmar l’estratègia per davant de l’eina: encara que sempre sigui l’eina la que llueix, la base dels nostres esforços no s’ha de centrar en crear un compte a facebook amb molts seguidors, sinó pensar si és el que necessita la nostra organització .
- Mètode: fer valdre el mètode sense caure en ‘l’academicisme’. Dignificar la reflexió amb dosis d’experiència.
- Criteri: aportar criteri i orientació a la comunicació sempre des d’una perspectiva de negoci.
