Sovint quan especulem amb el temps ho fem perquè busquem alguna oportunitat. I normalment quan especulem amb el temps, no ho fem per accelerar els esdeveniments sinó per posposar-los i així intentar predir què pot acabar passant si actuem de manera A o B. La nostra màxima és guanyar, inclús posant-nos sota la trinxera en posició de veure-les venir.
Mmm… sí. Som uns oportunistes. I uns covards.
Hi han verdaders professionals de l’especulació, i no em refereixo als que ocupen les portades dels diaris sinó a gent que davant les petites o grans decisions de la vida té un do especial per jugar amb el temps i encertar el moment oportú. Però la majoria dels mortals, enmig d’alguns diluïts èxits, la caguem força sovint. I és que de brokers de la vida amb èxit n’hi ha pocs, però tots intentem obcecadament dedicar-nos-hi.
Mmm… sí. Som uns especuladors. I ho fem de pena.
Com deia, la verdadera i genuïna habilitat depredadora d’un bon broker de la vida la tenen molt pocs. Però nosaltres, insistim. Intentant jugar amb el temps. Intentant domesticar-lo. Especulant. “Aquest no és el millor moment per trucar, deixaré a veure com reacciona, demà ja li diré al jefe, el millor és esperar…” i patapum!! Òstia al canto.
Davant d’aquest panorama, podríem dir que qui té més èxit a la vida (si Quim, ja debatrem un altre dia què és l’èxit) són aquells que aconsegueixen dominar millor l’art de l’especulació? Són els oportunistes amb encert els triomfadors?
Preguntes a part, aquest escrit pretenia ser un cant contra l’actitud oportunista i especuladora però ara me’n adono que no pot ser-ho, ja que són tant nostres aquestes virtuts… que no m’atreveixo a criticar-les. Som així de gripaus però simpàtics. Són part de la nostra condició…
… bah!!
Jo el que volia dir és que a veure si ens deixem estar d’especular tant i actuem. Evidentment que sempre actuem sense garanties! La qüestió és fer-ho amb convicció. Cagar-la enormement però amb convicció! Aquesta és l’actitud. I l’única manera que mai ens puguem retreure res.
Camins del desig 