Acaba el dia i em pregunto què he fet avui. Sóc capaç de recordar-ho, sí, però no de sentir-me’n el protagonista. De fet, m’ha conduit la inèrcia, una mal digerida rutina, que converteix dia rere dia el món en una espècie de decorat.
M’he passat tot el dia fora de mi, somnàmbul, lluny de l’aquí i l’ara, com un observador distant. Com aquell que compra crispetes mentre la pel·lícula ja ha començat a rodar a una sala buida. Qui li explicarà de què anava la història? “Noi, el show ha començat i no t’espera”, li dirà l’acomodador.
Ben mirat, ja fa massa temps que no som ni aquí ni ara. Un dia, no sé per quina raó, vam deixar-hi d’estar interessats. Potser perquè vivim en el demà. En el món dels supòsits, de les ambicions i dels temors. On tot és possible. Potser perquè ens evoquem al futur descuidant l’avui, convertint-lo en un simple passatemps mentre esperem temps millors. És com si l’aquí i l’ara fossin simplement instruments al servei dels nostres plans. Atorgant-los un paper secundari, els desnaturalitzem absorts pel futur, per la il·lusió vàcua de voler-ne més sense saber de què.
I nosaltres eterns expectants, amb un present tant diluït, sense substrat, desproveït de consistència i consciència, continuem mirant endavant en una fugida constant a la caça de preguntes de respostes preconcebudes.
—-
Ja fa massa temps que no som ni ara ni aquí.
Un dia, no sé per quina raó, vam deixar-hi d’estar interessats.
Però si llegeixes això és perquè hi ets.
Que és el que importa perquè és el què passa.
Si recordes, va ser en un aquí i ara quan ens vam conèixer.
Un aquí i ara que es va fer demà.
Camins del desig 