Miscel·lània, Varis

Aquí i ara

Acaba el dia i em pregunto què he fet avui. Sóc capaç de recordar-ho, sí, però no de sentir-me’n el protagonista. De fet, m’ha conduit la inèrcia, una mal digerida rutina, que converteix dia rere dia el món en una espècie de decorat.

M’he passat tot el dia fora de mi, somnàmbul, lluny de l’aquí i l’ara, com un observador distant. Com aquell que compra crispetes mentre la pel·lícula ja ha començat a rodar a una sala buida. Qui li explicarà de què anava la història? “Noi, el show ha començat i no t’espera”, li dirà l’acomodador.

Ben mirat, ja fa massa temps que no som ni aquí ni ara. Un dia, no sé per quina raó, vam deixar-hi d’estar interessats. Potser perquè vivim en el demà. En el món dels supòsits, de les ambicions i dels temors. On tot és possible. Potser perquè ens evoquem al futur descuidant l’avui, convertint-lo en un simple passatemps mentre esperem temps millors. És com si l’aquí i l’ara fossin simplement instruments al servei dels nostres plans. Atorgant-los un paper secundari, els desnaturalitzem absorts pel futur, per la il·lusió vàcua de voler-ne més sense saber de què.

I nosaltres eterns expectants, amb un present tant diluït, sense substrat, desproveït de consistència i consciència, continuem mirant endavant en una fugida constant a la caça de preguntes de respostes preconcebudes.

—-

Ja fa massa temps que no som ni ara ni aquí.

Un dia, no sé per quina raó, vam deixar-hi d’estar interessats.

 

Però si llegeixes això és perquè hi ets.

Que és el que importa perquè és el què passa.

 

Si recordes, va ser en un aquí i ara quan ens vam conèixer.

Un aquí i ara que es va fer demà.

Estàndard
Miscel·lània, Varis

L’experiència està sobrevalorada

Per què una acció ens hagi donat bons resultats davant d’una circumstància, no vol dir que puguem replicar-la amb èxit en un altre moment, atès que el context canvia així com la nostra aproximació a la situació. L’experiència prèvia ens condiciona i ja no som els mateixos. Per tant, aplicar la vella recepta al nou repte no és garantia d’aconseguir el resultat esperat. Aquest plantejament ens pot fer canviar la perspectiva de l’experiència, que deixaria de ser una aliada per convertir-se en un entrebanc.

Quan actuem amb base l’experiència la nostra decisió es veu influïda per múltiples factors associats a aquesta, tals com el record de l’èxit o del fracàs, la por o les conclusions extretes. Aquests factors que ponderem alhora de prendre una decisió també poden ser mals consellers, ja que poden basar-se en assumpcions equivocades o no traslladables a nous contextos. Llavors l’experiència no ens és d’utilitat en aquests casos sinó que ens influeix negativament.

Per tant, és l’experiència una bona consellera per prendre les nostres decisions? Aquí rau la paradoxa, puix que a vegades, més que ajudar-nos ens limita o ens duu pel camí equivocat. L’experiència doncs, es converteix en un argument més que hem de valorar i mesurar perquè no s’acabi convertint en un consol a la nostra desorientació o en una resposta desesperada a la incertesa.

Estàndard
Miscel·lània, Varis

D’especuladors i oportunistes

Sovint quan especulem amb el temps ho fem perquè busquem alguna oportunitat. I normalment quan especulem amb el temps, no ho fem per accelerar els esdeveniments sinó per posposar-los i així intentar predir què pot acabar passant si actuem de manera A o B. La nostra màxima és guanyar, inclús posant-nos sota la trinxera en posició de veure-les venir.

Mmm… sí. Som uns oportunistes. I uns covards.

Hi han verdaders professionals de l’especulació, i no em refereixo als que ocupen les portades dels diaris sinó a gent que davant les petites o grans decisions de la vida té un do especial per jugar amb el temps i encertar el moment oportú. Però la majoria dels mortals, enmig d’alguns diluïts èxits, la caguem força sovint. I és que de brokers de la vida amb èxit n’hi ha pocs, però tots intentem obcecadament dedicar-nos-hi.

Mmm… sí. Som uns especuladors. I ho fem de pena.

Com deia, la verdadera i genuïna habilitat depredadora d’un bon broker de la vida la tenen molt pocs. Però nosaltres, insistim. Intentant jugar amb el temps. Intentant domesticar-lo. Especulant. “Aquest no és el millor moment per trucar, deixaré a veure com reacciona, demà ja li diré al jefe, el millor és esperar…” i patapum!! Òstia al canto.

Davant d’aquest panorama, podríem dir que qui té més èxit a la vida (si Quim, ja debatrem un altre dia què és l’èxit) són aquells que aconsegueixen dominar millor l’art de l’especulació? Són els oportunistes amb encert els triomfadors?

Preguntes a part, aquest escrit pretenia ser un cant contra l’actitud oportunista i especuladora però ara me’n adono que no pot ser-ho, ja que són tant nostres aquestes virtuts… que no m’atreveixo a criticar-les. Som així de gripaus però simpàtics. Són part de la nostra condició…

… bah!!

Jo el que volia dir és que a veure si ens deixem estar d’especular tant i actuem. Evidentment que sempre actuem sense garanties! La qüestió és fer-ho amb convicció. Cagar-la enormement però amb convicció! Aquesta és l’actitud. I l’única manera que mai ens puguem retreure res.

 

Estàndard
Miscel·lània

Aprenents

Capficats en aplicar receptes antigues, l’experiència a vegades pot ser una mala consellera. Aprendre a viure buscant patrons per poder aplicar després com efectives receptes és tant còmode com inútil. En el regne de la casualitat teoritzar és impossible.

Estàndard
Miscel·lània

Una promesa

El risc actua en nosaltres com una espècie de força centrípeta, com un idil·li enverinat, capaç de fer-nos lliures i a la vegada també esclaus. El risc actua com un forat negre, on cada el·lipse és un converteix en una frontera de difícil retorn. El risc ens atrau com els mosquits a la llum. Ens arrossega. És inevitable.

Estem nuus davant del risc. Exposats. Un dia hi flirteges i l’endemà te’n amagues. Davant el risc només ens podem valdre d’actitud perquè no el podem transformar, no és cosa nostra. Per això l’actitud davant del risc no pot ser jutjada, ni fútilment lloada, ja que no hi ha un balanç de resultats, sinó simplement les nostres vides intentant domesticar-lo.

L’actitud davant el risc està condicionada per la circumstància. Així que no em doneu lliçons d’actitud, ja que no coneixeu la circumstància. No em doneu manuals d’èxit que suggereixin fórmules, que el risc no és qüestió matemàtica. El risc no és uniforme ni comparable. El risc és indiferent a tot, latent, perdurable. El risc és una promesa. Certa o falsa. El risc ens fa viure. És una conversa entre nosaltres i l’exterior; una conversa asimètrica. L’interpel·les i et mira de reüll. “És una qüestió teva”, et diu. I és que el risc pren forma de decisió però no et dóna cap garantia, et dóna tan sols una oportunitat.

Play at your own risk

Estàndard
Creativitat, Miscel·lània

Inspiració

Com un fort corrent d’aire a dins d’una habitació, així arriba la inspiració. D’imprevist, una cançó, una lletra, un paisatge, t’evapora i et fa perdre el centre de gravetat. Ets al món de les idees on tot pren sentit i és possible, on et reconcilies amb tu. És el misticisme dels ateus. És la inspiració. Agafes aire volent retenir-la, però no és tangible. Com tot el que és bo. Com Totes les coses.

Al meu amic Eduard😉

Estàndard