Miscel·lània, Varis

Aquí i ara

Acaba el dia i em pregunto què he fet avui. Sóc capaç de recordar-ho, sí, però no de sentir-me’n el protagonista. De fet, m’ha conduit la inèrcia, una mal digerida rutina, que converteix dia rere dia el món en una espècie de decorat.

M’he passat tot el dia fora de mi, somnàmbul, lluny de l’aquí i l’ara, com un observador distant. Com aquell que compra crispetes mentre la pel·lícula ja ha començat a rodar a una sala buida. Qui li explicarà de què anava la història? “Noi, el show ha començat i no t’espera”, li dirà l’acomodador.

Ben mirat, ja fa massa temps que no som ni aquí ni ara. Un dia, no sé per quina raó, vam deixar-hi d’estar interessats. Potser perquè vivim en el demà. En el món dels supòsits, de les ambicions i dels temors. On tot és possible. Potser perquè ens evoquem al futur descuidant l’avui, convertint-lo en un simple passatemps mentre esperem temps millors. És com si l’aquí i l’ara fossin simplement instruments al servei dels nostres plans. Atorgant-los un paper secundari, els desnaturalitzem absorts pel futur, per la il·lusió vàcua de voler-ne més sense saber de què.

I nosaltres eterns expectants, amb un present tant diluït, sense substrat, desproveït de consistència i consciència, continuem mirant endavant en una fugida constant a la caça de preguntes de respostes preconcebudes.

—-

Ja fa massa temps que no som ni ara ni aquí.

Un dia, no sé per quina raó, vam deixar-hi d’estar interessats.

 

Però si llegeixes això és perquè hi ets.

Que és el que importa perquè és el què passa.

 

Si recordes, va ser en un aquí i ara quan ens vam conèixer.

Un aquí i ara que es va fer demà.

Estàndard
Miscel·lània, Varis

L’experiència està sobrevalorada

Per què una acció ens hagi donat bons resultats davant d’una circumstància, no vol dir que puguem replicar-la amb èxit en un altre moment, atès que el context canvia així com la nostra aproximació a la situació. L’experiència prèvia ens condiciona i ja no som els mateixos. Per tant, aplicar la vella recepta al nou repte no és garantia d’aconseguir el resultat esperat. Aquest plantejament ens pot fer canviar la perspectiva de l’experiència, que deixaria de ser una aliada per convertir-se en un entrebanc.

Quan actuem amb base l’experiència la nostra decisió es veu influïda per múltiples factors associats a aquesta, tals com el record de l’èxit o del fracàs, la por o les conclusions extretes. Aquests factors que ponderem alhora de prendre una decisió també poden ser mals consellers, ja que poden basar-se en assumpcions equivocades o no traslladables a nous contextos. Llavors l’experiència no ens és d’utilitat en aquests casos sinó que ens influeix negativament.

Per tant, és l’experiència una bona consellera per prendre les nostres decisions? Aquí rau la paradoxa, puix que a vegades, més que ajudar-nos ens limita o ens duu pel camí equivocat. L’experiència doncs, es converteix en un argument més que hem de valorar i mesurar perquè no s’acabi convertint en un consol a la nostra desorientació o en una resposta desesperada a la incertesa.

Estàndard
Miscel·lània, Varis

D’especuladors i oportunistes

Sovint quan especulem amb el temps ho fem perquè busquem alguna oportunitat. I normalment quan especulem amb el temps, no ho fem per accelerar els esdeveniments sinó per posposar-los i així intentar predir què pot acabar passant si actuem de manera A o B. La nostra màxima és guanyar, inclús posant-nos sota la trinxera en posició de veure-les venir.

Mmm… sí. Som uns oportunistes. I uns covards.

Hi han verdaders professionals de l’especulació, i no em refereixo als que ocupen les portades dels diaris sinó a gent que davant les petites o grans decisions de la vida té un do especial per jugar amb el temps i encertar el moment oportú. Però la majoria dels mortals, enmig d’alguns diluïts èxits, la caguem força sovint. I és que de brokers de la vida amb èxit n’hi ha pocs, però tots intentem obcecadament dedicar-nos-hi.

Mmm… sí. Som uns especuladors. I ho fem de pena.

Com deia, la verdadera i genuïna habilitat depredadora d’un bon broker de la vida la tenen molt pocs. Però nosaltres, insistim. Intentant jugar amb el temps. Intentant domesticar-lo. Especulant. “Aquest no és el millor moment per trucar, deixaré a veure com reacciona, demà ja li diré al jefe, el millor és esperar…” i patapum!! Òstia al canto.

Davant d’aquest panorama, podríem dir que qui té més èxit a la vida (si Quim, ja debatrem un altre dia què és l’èxit) són aquells que aconsegueixen dominar millor l’art de l’especulació? Són els oportunistes amb encert els triomfadors?

Preguntes a part, aquest escrit pretenia ser un cant contra l’actitud oportunista i especuladora però ara me’n adono que no pot ser-ho, ja que són tant nostres aquestes virtuts… que no m’atreveixo a criticar-les. Som així de gripaus però simpàtics. Són part de la nostra condició…

… bah!!

Jo el que volia dir és que a veure si ens deixem estar d’especular tant i actuem. Evidentment que sempre actuem sense garanties! La qüestió és fer-ho amb convicció. Cagar-la enormement però amb convicció! Aquesta és l’actitud. I l’única manera que mai ens puguem retreure res.

 

Estàndard
Empreses, Miscel·lània, Varis

A propòsit d’Spotify

Més enllà que el gaudir de la producció artística s’hagi de pagar, la relació comercial deixa cada cop menys espais lliures. Som molt susceptibles a qualsevol intent de legislació que afecti a espais que entenem com a privats i invulerables, però en canvi, assumim amb una facilitat ‘pasmosa’ el pagar per tot. Crec que ens hem arribat a creure masses coses d’aquesta feliç piràmide comercial.

Estàndard
Miscel·lània, Varis

Matar al carter

La idea de carregar-te el missatger sense que tingui cap mena de vinculació amb el contingut del missatge, cada dia em sembla menys estranya. Em sembla molt comprensible. Quan una persona es converteix en un transportador continu, no només de males notícies, sinó de mal rotllo, arriba un punt que per molt que soni el timbre, tu no obres la porta. Així que IMPORTANT: No convertir-nos només en vehiculadors de males notícies, perquè el nostre propi nom ho acabarà sent.

Estàndard
Miscel·lània, Varis

Talismans quotidians

És sorprenent el valor o càrrega emocional que molt sovint li donem a objectes, troballes o alguns regals. Els envoltem d’un misticisme especial, evitem que perdin la seva puresa deixant-los contaminar amb altres mans… I encara és més sorprenent com un dia, de cop i volta, el perdem, i el que a priori hauria de ser una sentida pèrdua, es converteix en un dol fugaç. Tret d’algunes excepcions, fàcilment li trobem recanvi o busquem un altre talismà. Aquest fet ens porta a veure la superficialitat de la nostra condescendència material i la nostra claudicació al regne del tot efímer. Condició transitòria seria la paraula, per dir-ho en positiu.

Estàndard