Com un fort corrent d’aire a dins d’una habitació, així arriba la inspiració. D’imprevist, una cançó, una lletra, un paisatge, t’evapora i et fa perdre el centre de gravetat. Ets al món de les idees on tot pren sentit i és possible, on et reconcilies amb tu. És el misticisme dels ateus. És la inspiració. Agafes aire volent retenir-la, però no és tangible. Com tot el que és bo. Com Totes les coses.
Al meu amic Eduard 😉
Un dia en un gest teu hi reconeixes una altra persona. Enmig d’una conversa llances espontàniament una expressió també importada. Te’n adones llavors que has assimilat porcions de maneres de ser, que han contribuït a ser qui avui ets. No em refereixo només a l’efecte mirall que provoca veure els teus pares, sinó el pòsit que et deixen certes persones amb les qui comparteixes una etapa de la vida. Quins són els factors que provoquen que interioritzem certs trets d’algunes persones i que els fem nostres? La proximitat? L’estima? L’admiració? O potser és simplement un automatisme biològic? A mi m’agrada veure-ho com llegat que ens ajuda a mirar enrere per entendre millor qui som.
Ofegats per la immediatesa, presos de la urgència com a nova deessa de la gestió, en els entorns laborals els espais per a la reflexió estan en perill d’extinció. No tenim temps per pensar. Treballem en equips amb perfils altament tecnificats, sovint mancats d’una visió més ideològica, romàntica, estratègica al capdavall. No estem cultivant un propòsit. Avui només gestionem.
Dins aquesta era de treball tecnificat, hem assimilat viure constantment rodejats d’interrupcions. Tant a la vida, com en el treball. Enmig d’una conversa, una trucada. Enmig d’una redacció, un email. Enmig d’un sopar, un whatsapp.
Aquesta és l’era de la interrupció, on els ritmes són sincopats. La tecnologia ha multiplicat aquest efecte a les nostres vides sota l’eterna promesa d’aprofitar al màxim el temps. D’esgarrapar moments per viure més sensacions, per viure més intensament, per ser més productius. El temps és avui l’ànsia que ens devora. En volem més i més, i cada cop en tenim menys i menys.
Com petites pedres vora el mar, el temps en forma d’onades, ens arrodoneix les arestes fent-nos de mica en mica, a tots iguals. El pas incansable de l’espuma marina transforma aquelles pedretes que un dia foren d’atrevides formes, colors i rugositats, en una sorra uniforme. Abans de les onades, tot era puresa i ingenuïtat. La contundència amb la qual ens colpeja el mar, doncs, ens fa perdre la brillantor i ens recorda a mode de consol que malgrat tot, el Temps és just.
Aguditzar la vista i abandonar el protagonisme per passar a platea i observar. Ser un espectador atent durant uns instants com l’àngel Cassiel que sobrevola Berlin a la pel·lícula de Wenders. Si t’hi fixes, tot és qüestió de detalls. I son tant discrets! Son sinuosos, subtils però determinants. És qüestió de detall que avui existeixis, és qüestió de matís que t’enamoris i és qüestió de res que l’aigüa bulli. Al contrari del que pot semblar, no és el més estrident el més rellevant. La vida és sense dubte, qüestió de detall.
Cadascú té la seva fórmula per treure importància a certs fets que ens passen diàriament i que ens impliquen emocionalment. A mi m’agrada relativitzar les situacions mitjançant Google Maps. Amb aquesta fórmula el nivell de transcendència d’un fet és proporcional a la distància amb que t’ho has de mirar des de l’aire. És a dir, per absurd que sembli, preguntar-me sobre quina importància té un fet dins de l’edifici on sóc o dins la ciutat on visc, m’ajuda sovint a posar les coses al seu lloc. No és cap novetat, és suposo una versió per smparthpone del clàssic “consultar-ho amb el llit” o del “comptar fins a deu”.
Camins del desig 