Una promesa

El risc actua en nosaltres com una espècie de força centrípeta, com un idil·li enverinat, capaç de fer-nos lliures i a la vegada també esclaus. El risc actua com un forat negre, on cada el·lipse és un converteix en una frontera de difícil retorn. El risc ens atrau com els mosquits a la llum. Ens arrossega. És inevitable.

Estem nuus davant del risc. Exposats. Un dia hi flirteges i l’endemà te’n amagues. Davant el risc només ens podem valdre d’actitud perquè no el podem transformar, no és cosa nostra. Per això l’actitud davant del risc no pot ser jutjada, ni fútilment lloada, ja que no hi ha un balanç de resultats, sinó simplement les nostres vides intentant domesticar-lo.

L’actitud davant el risc està condicionada per la circumstància. Així que no em doneu lliçons d’actitud, ja que no coneixeu la circumstància. No em doneu manuals d’èxit que suggereixin fórmules, que el risc no és qüestió matemàtica. El risc no és uniforme ni comparable. El risc és indiferent a tot, latent, perdurable. El risc és una promesa. Certa o falsa. El risc ens fa viure. És una conversa entre nosaltres i l’exterior; una conversa asimètrica. L’interpel·les i et mira de reüll. “És una qüestió teva”, et diu. I és que el risc pren forma de decisió però no et dóna cap garantia, et dóna tan sols una oportunitat.