Miscel·lània

Tinc-tant-temps

M’ho deia un dia una amiga: “et fas gran quan, aquells futbolistes que admires, són més joves que tu”. I és veritat…. quants anys tenen? 21? 23?  És veritat que portar ara un estoig d’en Messi en una reunió o portar les bambes firmades per en Bojan… comença a ser forçat.

Un altre moment preocupant és quan fas recomptes d’anys amb desenes. Avui he pensat amb els meus 16 anys, i per primer cop no els he sentit tant propers com de costum. És curiós, crec que a partir dels 25 s’accentua aquell desfàs edat vs. consciència del pas del temps. Els segons i dies corren immutables, però com si fossin pastilles, són d’assimilació lenta.

I atenció amb el síndrome “fa dos dies”. Es tracta d’una perillosa malaltia que et porta a una barreja homogènia de records. Tot acaba fent dos dies. Fa dos dies vaig deixar la Universitat… fa dos dies que vaig canviar de pis… fa dos dies que vaig anar de viatge a la Índia…

Suposo que la diagnosi és clara: el temps passa. Una malaltia incurable. De transmissió sexual.

Estàndard