Comunicació, Entrevistes

Entrevista al blog eleccionscatalanes.cat

Els companys d’Only News han obert un blog on segueixen l’actualitat comunicativa de la campanya electoral, a través d’entrevistes a professionals de la comunicació i articles propis. Una bona iniciativa d’aquests dos emprenedors com són el Daniel Picas i en Xavier Barrachina. A continuació reprodueixo l’entrevista que podeu trobar al blog eleccionscatalanes.cat.

Com està seguint la campanya en aquests moments? Quin tipus de mitjans utilitza per estar informat? Doncs de forma entretinguda. És interessant analitzar com transcendeixen públicament certes accions comunicatives com vídeos o videojocs, i el debat paral·lel que es produeix… no hem de parlar de programa electoral? Informativament la segueixo a través de la premsa i la televisió.

On creu que pot estar la clau del resultat final? Considero que les eleccions no es guanyen en 15 dies. S’ha d’haver treballat molt prèviament i haver fet esforços per transmetre-ho. Probablement el més important en els últims 3 o 4 anys, sobretot marcat pel context i des de la perspectiva comunicativa, és la coherència del discurs i la consistència dels actes.

Quin creu que és el candidat que millor comunica el seu discurs? Per què? Si ho considerem des d’una òptica més acadèmica, trobo molt encertat l’anàlisi de George Lakoff sobre com el moviment conservador porta des de fa temps treballant molt el discurs, a través de la creació del que ell anomena “marcs” conceptuals. Tothom parla de Tripartit i no de Govern d’Entesa, i això té explicació.

Creu que les limitacions pressupostàries poden influir en la campanya i fer apostar els partits pels nous canals de comunicació 2.0? Més enllà del límit pressupostari, que de ben segur ha influït, en aquesta i les properes campanyes ja no es pot obviar la comunicació 2.0. Però el debat de fons que s’ha de plantejar és l’objectiu i resultats al qual responen tanta dedicació 2.0. I a mi em fa l’efecte, sense treure-li el valor que té, que avui es tracta d’un fenomen més endogàmic que efectiu.

Quin mitjà de comunicació (televisió, Internet…) creu que serà el més influent durant la campanya? Sense frivolitzar la resposta, els espais com els bars continuen sent l’àgora ciutadana, – a on per cert hi existeix una verdadera filosofia 2.0 -. Allà s’hi formulen i construeixen els imaginaris, s’hi parla d’actualitat i tothom opina. Amb això vull dir, que l’ús de la tecnologia s’ha de contextualitzar i no s’ha de perdre de vista el lloc clàssic on es genera opinió. Tot i això, la televisió continua tenint el paper més rellevant. Encara no hi ha cap mitjà que iguali la capacitat de captar perfils i volum d’audiència a la vegada com la televisió.

Què n’opina de la relació que tenen els polítics i els partits amb les eines de comunicació 2.0? Creu que se’n fa un bon ús? El problema de fons que li veig és la simple voluntat d’hipervisivilització a la qual respon l’estratègia 2.0. Que a un partit el segueixin 2.000 persones al Twitter, i que molt probablement siguin periodistes, spin-doctors i votants afins, quin valor li aporta a l’eina? Sense dubte no respon a l’objectiu de mobilitzar vot. El fet 2.0 respira encara dins un espai tancat, estem en període de proves per poder explotar-ho al màxim.

Quin és el principal valor diferencial que destacaria entre la campanya per les eleccions al Parlament i d’altres campanyes polítiques nacionals i internacionals? Des del meu punt de vista la pluralitat d’opcions polítiques és un valor que s’ha de tenim molt en compte. En certa manera és reflex de bona salut democràtica. Fet, òbviament, que requereix esforços en treballar el posicionament. Sobretot aquells partits nous o minoritaris. I ja sabem les estratègies existents: o competeixes en preu o ho fas en diferenciació.

Creu que la irrupció de nous partits (Reagrupament, Solidaritat Catalana…) enriquirà el debat o confondrà més els electors? Costarà més diferenciar el missatge? La gent sap que es presenta l’ex-president del Barça. L’altra cosa és que conegui amb quin partit i sota quines propostes. I sí, principalment entre tres partits hauran de centrar esforços per marcar perfils diferents.

Estàndard
Miscel·lània, Varis

Talismans quotidians

És sorprenent el valor o càrrega emocional que molt sovint li donem a objectes, troballes o alguns regals. Els envoltem d’un misticisme especial, evitem que perdin la seva puresa deixant-los contaminar amb altres mans… I encara és més sorprenent com un dia, de cop i volta, el perdem, i el que a priori hauria de ser una sentida pèrdua, es converteix en un dol fugaç. Tret d’algunes excepcions, fàcilment li trobem recanvi o busquem un altre talismà. Aquest fet ens porta a veure la superficialitat de la nostra condescendència material i la nostra claudicació al regne del tot efímer. Condició transitòria seria la paraula, per dir-ho en positiu.

Estàndard
Emprenedoria, Lideratge

González parla de lideratge

M’ha agradat l’opinió de Felipe González a l’entrevista publicada avui a El País, respecte el lideratge. En gran mesura una virtud molt més emocional que tècnica:

¿Cuál es el misterio del liderazgo en general, no solo en política? Hay algunas características fundamentales: Una, no puede ser líder quien no tiene capacidad, y/o sensibilidad, para hacerse cargo del estado de ánimo de los otros. Si no te haces cargo del estado de ánimo del otro, el otro no te siente próximo, siente que no lo comprendes y no te acepta como líder. Dos: no hay liderazgo si no cambias el estado de ánimo de los demás, de negativo a positivo o de positivo a más positivo, lo que comporta creer de verdad en el proyecto que ofreces, creer de la manera menos mercenaria posible porque te da más fuerza. Y la capacidad de transmitir ese proyecto como un proyecto que enganche a los demás, que comprometa a los demás cambiándoles ese estado de ánimo del que previamente te has hecho cargo. Pero tiene que ser un proyecto que le permita a la gente pensar que, aunque le pidas esfuerzos, ese esfuerzo tiene sentido, y le convence quien se lo pide porque ve que se lo cree. Y se lo cree de manera no mercenaria. Pero uno tiene que creer en lo que está haciendo.

Estàndard
Comunicació, Miscel·lània, Varis

Si McLuhan fes un cafè amb Assange

Wikileaks, el portal d’internet que s’autoanomena com a mitjà de comunicació sense ànim de lucre, es feia ressò el passat mes d’abril d’un vídeo secret sobre la mort d’un periodista de Reuters en una operació de l’exèrcit d’estats units a Bagdad.

El mateix portal d’internet, el 25 de juliol anunciava que havia avançat als tres diaris més importants del món: el ‘The New York Times’, el britànic ‘The Guardian’ y ‘Der Spiegel’, de Alemanya, 92.000 documents secrets sobre las acciones de l’Exèrcit dels EE.UU. a Afganistan.

La setmana passada el president de Wikileaks, Julian Assange, presentava en roda de premsa una nova filtració d’uns 390.000 documents sobre la guerra d’Iraq, sobre casos d’abusos i tortures perpetrats per soldats i policies iraquians contra presos.

Aquests últims documents, que daten entre el 2004 i el 2009, facilitats amb anticipació per Wikileaks a diversos mitjans, s’ha valorat com una de les majors filtracions de la història.

Dins aquest context, l’irrupció d’aquest portal ha generat un canvi de paradigma i de lògica mediàtica, de relació entre mitjans de comunicació, que conseqüentment ha comportat canvis d’escenari social i polític. Des de l’Escola de Toronto, convençuda que “l’ús i l’aplicació d’una determinada tecnologia comporta un determinat canvi social, i les revolucions de la comunicació condueixen a revolucions socials” i a partir del seu màxim exponent, Marshal McLuhan, analitzarem les implicacions que comporta aquest nou fenomen.

L’herència d’Innis

Si entenem que per Harold M. Innis – fundador de l’Escola de Toronto i precedent de McLuhan-  l’aparició i implantació de determinats mitjans facilita un determinat model de societat, estarem d’acord que avui Wikileaks és una plataforma que evidencia la condició de societat en xarxa, que evidencia el nostre canvi de societat post-industrial – marcada pels mitjans tradicionals i els estandarditzats canals comunicatius –a una societat global, interconnectada, a on de la mateixa manera que s’ha multiplicat la informació se n’ha democratitzat l’accés. En aquest sentit, Wikileaks ha trancat “l’univers lineal i jeràrquic característic de la galaxia Gutenberg” tal i com que exposa McLuhan quan parla dels nous mitjans electrònics de comunicació massiva.

Però aquest trencament no només es produeix en l’aspecte de Wikileaks com condició de nou social media, sinó que va més enllà i fa accessible al públic a través del seu web, tots els documents filtrats fins el moment.

Un altre element a considerar i que trenca un important mite sobre el futur dels mitjans de comunicació, és que malgrat tot – l’auge d’internet, el descens en la inversió publicitària, etc –  la premsa escrita continua mantenint un transcendental paper en la difusió de notícies. La premsa escrita no desapareixerà, al menys, a curt termini.

És per aquest motiu que Wikileaks va decidir no només publicar la informació dels 92.000 documents secrets sobre las accions de l’Exèrcit dels EE.UU. a Afganistan directament al seu web, sinó que va comptar amb les principals capçaleres mundials per donar projecció a la notícia. I és que el prestigi i la reputació de les grans capçaleres mundials és un intangible molt difícil de substituir, sobretot tenint en compte la volatilitat del món Internet.

Aldea global

El terme Aldea global encunyat per Marshal McLuhan l’any 1968, s’adscriu perfectament al fenomen Wikileaks, ja que aquest portal accessible a tot el món ens transporta una realitat llunya i la converteix en un fet pròxim.

Directament i realitzant un “click”, es pot accedir als documents que descriuen la realitat d’una guerra com pot ser la d’Afganistan o la d’Irak. I és en aquestes últimes dècades que pren sentit aquest concepte; sinó no s’entendrien les manifestacions de l’any 2003 contra la guerra d’Irak, ni tampoc les conseqüències de 11M.

Espai Visual vs Espai Acústic

Un altre aspecte a considerar de Wikileaks sobre la perspectiva de McLuhan, és la dualitat que denomina “Espai Visual” i “Espai Acústic”. Tal i com en els seus escrits vaticina, la clau és que aquestes dues formes de percepció es concebin com a simultànies, i així ho planteja Wikileaks. Aquesta plataforma, tal i com ho permeten les noves tecnologies conjuga la forma de percepció més lineal (text) amb la més global/sensorial (vídeo, audio).

Wikileaks ha transformat la lògica dels mitjans de comunicació i és innegable que també es traduirà en moviments convulsos socialment, però sobretot políticament. Un nou mitjà de comunicació, que no pretén maximitzar beneficis, que viu de donacions d’individuals, que juga amb el llindar de la llei per poder editar i manipular documents confidencials, rep les majors filtracions de documents secrets de la història.

Els mitjans convencionals a priori queden fora d’aquest joc, les veus institucionals dels EEUU alerten del perill de la publicació d’aquestes informacions, però és en “pro” de la llibertat de premsa i en “pro” de la veritat, que viu Wikileaks. Desconeixem el futur que se li depara a aquesta organització i al seu president, però de ben segur que marcarà una fita en el paradigma comunicatiu i la història del món.


Estàndard