Comunicació, Creativitat, Expectatives, Miscel·lània

El que no té forma, no té límits

Molt sovint, entre converses es disparen frases o idees construïdes sobre el mateix parlar que ens captiven. Acostumen a ser frases que tendeixen a dissimular, a amagar-se entre arguments, però que es distingeixen per la capacitat de condensar de forma senzilla i entenedora una idea amb fons.

L’altre dia el meu bon amic Rubén Jericó enmig d’una distesa conversa em va regalar una d’aquestes fugaces perles dialèctiques. “El que no té forma, no té límits” va comentar. La veritat és que no vaig mantenir gaire l’atenció en el que venia després. Em vaig perdre una estona en pensaments, donant-li voltes i forma al meu entendre.

I és ben cert. El que no té forma, no té límits. Malgrat ens espanti marcar-nos objectius, treballar en base expectatives, crear pautes o mètode, donar forma ens aporta sentit. Els resultats són secundaris. Donar forma ens aporta volum, espai, límits. Serem capaços de veure’ns en un terreny de joc, marc en el qual podrem avaluar l’idoneïtat de les nostres accions. Tenir límits és conèixer. Parlar de límits no és tan sols parlar d’incapacitats, és parlar d’un mateix.

En la mesura que donem forma, creem límits. Límits que no ens priven, sinó que ens fan créixer i conèixer.

Anuncis
Estàndard