Entre l'instint i el mètode

Tertulians

oriolcases — Thu, 29 Dec 2011 23:49:06 +0000

Hi ha un perfil incondicional a les reunions de treball. El del tertulià que sempre sap el que toca fer, però que curiosament mai és de la seva incumbència o responsabilitat. Saben delegar però mai assumir, quan per delegar primer s’ha d’aprendre a responsabilitzar-se. Són una espècie de tertulians, com els que escriuen correus electrònics de 5 paràgrafs a 8 línies cada un, que tenen una innata perspectiva holística que els permet opinar de tot. No importa què es tracti a la reunió però sempre tindran apunt un comentari. Són elements que desvien l’atenció dels propòsits de la trobada, però que tenen un art especial mer amenitzar la vetllada. Entren cofois a la sessió i se’n van reconfortats del el seu saber.

Climatoidealogia

oriolcases — Sat, 10 Dec 2011 19:10:00 +0000

Com el vent fred que bufa aquests dies i que resseca la pell, les idees també pateixen el mal temps. S’endureixen si no plou. La manca de reg les deshidrata i perden lluminositat. Les idees tampoc germinen del no-res. No hem d’oblidar que són fetes de matèria. L’adob de les idees pot prendre diverses formes i normalment, quan més variades, més bons fruits en brotaran. Tot requereix una cura de jardiner apassionat, atent, curiós, equil·librista en dosis, despert i crític davant les inclemències d’aquests temps.

Esforç i resultat

oriolcases — Sun, 20 Nov 2011 18:23:09 +0000

Molt sovint, per no dir gairebé sempre, esforç i resultats no segueixen la teoria dels vasos comunicants. Un esforç d’un 30% no és un resultat d’un 30%. Per aquest motiu els teòrics del management al parlar de gestió del temps, ens recomanen la regla 80-20 (Pareto) i també ens recorden el “don’t work hard, work smart”.

http://canasto.es/2009/05/el-principio-de-pareto/

Fascinats per la literatura del managemnent ens aboquem a ser “more efficient” i en “focusing” els nostres esforços sobre el més important i urgent per davant del que es pot delegar. Malgrat tota la il·lusió, “multi tasking” i “efford”, a les 20h del vespre asseguts davant l’ordinador de l’oficina, recordem solemnement la mare d’en Peter Drucker i de la troupe de Columbia, Kellog’s, Stanford, Harvad…

Avui les xarxes socials, són una de les noves tasques que incorporen els departaments de comunicació i marketing, que requereixen de molt d’esforç i dedicació, però que molt sovint no traslladen resultats. I no perquè no siguin una eina eficaç, sinó perquè existeix un mal plantejament de fons.

No es tracta, com molt sovint passa, de ser-hi per novetat i per tendència. Ser i utilitzar les xarxes socials per generar negoci, no és demanar un “me gusta” als amics propers. Això no genera valor! I genera molta feina. Les xarxes socials avui tenen el perill, si no s’enfoca bé el seu objectiu, que és el desfàs entre esforç i resultat.

Post dedicat al meu amic Jordi.

Fora el perímetre de seguretat

oriolcases — Tue, 28 Jun 2011 10:45:14 +0000

Que confortable és viure dins el nostre perímetre de seguretat. Allà on les cares són conegudes, allà on et sents reconegut. Penses que el que fas és important. Et mires i t’agrades i et creus valent. Veus gran el petit món on vius i desconeixes la incertesa.

Agafa arrancada i pren el vol. Mira des de ben amunt. Et veus? Si? Ets allà baix! Convivint amb tanta altra gent. Aprofita i recorre ciutats i pobles. Des de ben amunt. Viatge i observa.

Sigues valent a un altre lloc. Agrada’t davant un paisatge desconegut. Sol, sent que el que fas és important. Mira com n’és de petit aquets gran món. Viu confortable fora les fronteres. Traspassa els límits del teu perímetre de seguretat.

Vulnerables

oriolcases — Fri, 17 Jun 2011 10:26:24 +0000

Una conseqüència directa de la hiper-exposició o hiper-visibilització mediàtica i personal de comentaris, que ens gran mesura ens ofereixen les xarxes socials com Twitter, és que som més vulnerables. Els hi passa molt als polítics, però també a tothom del que se’n espera constantment una opinió.

Quan l’entorn et requereix que opinis de tot i a totes hores; quan a més a més decideixes opinar a les xarxes socials i per tant desprès, justificar-ho; ets més vulnerable. Ja que és molt difícil mantenir un discurs coherent, sòlid, sense patinades, i a totes hores. És molt difícil.

És molt difícil avui, controlar totalment el missatge.

Per tant, o redueixes la teva exposició (és a dir, parles menys i millor) o repeteixes i repeteixes (recomanació clàssica a formacions de portaveus) fins als límits de l’avorriment. A no ser que tothom entengui que “patinar” és esport olímpic. Fet propi dels humans.

La comunicació, com el futbol

oriolcases — Thu, 09 Jun 2011 09:04:56 +0000

La comunicació és com el futbol. Tothom hi entén. I com és lògic, a tots aquells professionals que s’han format i treballen en aquest àmbit, els és difícil digerir-ho. Com suposo que ho deu ser per un entrenador que anant a fer un cafè al bar del costat del camp, escolta airades afirmacions de quina seria la millor alineació, la millor tàctica, la millor manera de motivar, els millors fitxatges i la poca visió de joc que te l’entrenador actual.

Amb la comunicació passa el mateix, però amb un agreujant. Que acomplexa a tots aquells que s’obren camí en aquesta professió. Sí, som un sector ple d’acomplexats. Tothom sap quin són els problemes de comunicació d’un govern o una empresa, tothom hi entén de comunicació 2.0, tothom sap quins són els bons o mals spots, tothom té la formula de comunicar amb el treballador.

Davant d’aquest escenari, en el que s’hi sumen els experts en comunicació a base de cursos intensius de l’estil “conviértete en comunicador en 2 días”, “haz tu propio plan de medios” o “mejora el posicionamiento web de tu empresa en un click”, quin valor diferencial aportar?

Reafirmar l’estratègia per davant de l’eina: encara que sempre sigui l’eina la que llueix, la base dels nostres esforços no s’ha de centrar en crear un compte a facebook amb molts seguidors, sinó pensar si és el que necessita la nostra organització .

Mètode: fer valdre el mètode sense caure en ‘l’academicisme’. Dignificar la reflexió amb dosis d’experiència.

Criteri: aportar criteri i orientació a la comunicació sempre des d’una perspectiva de negoci.

Reputació 2.0

oriolcases — Mon, 06 Jun 2011 23:00:21 +0000

El que em preocupa de Twitter és que malgrat ser una magnígica eina de promoció del diàleg obert i participatiu, útil per compartir coneixement i escurçar distàncies, pot ser una font de desgast per la reputació de les corporacions. Una persona conviu amb diverses facetes a la seva vida: com a ciutadà, com a treballador, com parella, com amic… i em fa l’afecte que molts dels comentaris que llegeixo no responen a aquesta idea.

Entenent que com a treballadors, ens agradai més o menys, som representants de la nostra marca (prescriptors o la mateixa cara en molts casos), les ‘piulades’ hauríen de precedir d’aquesta reflexió. Però no tan sols per l’erosió de la imatge d’una companyia de la qual podem no sentir-nos partíceps, sinó sobretot per la nostra credibilitat o responsabilitat professional.

Ben mirat, el que comento no deixa de ser extrapolable al què ha passat tota la vida al carrer: parlar malament dels altres mai ha estat ben vist. Però avui la ‘radio macuto’ es queda petita davant la força de propagació de tots els ‘followers’.

A propòsit d’Spotify

oriolcases — Sun, 17 Apr 2011 21:42:34 +0000

Més enllà que el gaudir de la producció artística s’hagi de pagar, la relació comercial deixa cada cop menys espais lliures. Som molt susceptibles a qualsevol intent de legislació que afecti a espais que entenem com a privats i invulerables, però en canvi, assumim amb una facilitat ‘pasmosa’ el pagar per tot. Crec que ens hem arribat a creure masses coses d’aquesta feliç piràmide comercial.

Tinc-tant-temps

oriolcases — Tue, 15 Mar 2011 00:19:41 +0000

M’ho deia un dia una amiga: “et fas gran quan, aquells futbolistes que admires, són més joves que tu”. I és veritat…. quants anys tenen? 21? 23? És veritat que portar ara un estoig d’en Messi en una reunió o portar les bambes firmades per en Bojan… comença a ser forçat.

Un altre moment preocupant és quan fas recomptes d’anys amb desenes. Avui he pensat amb els meus 16 anys, i per primer cop no els he sentit tant propers com de costum. És curiós, crec que a partir dels 25 s’accentua aquell desfàs edat vs. consciència del pas del temps. Els segons i dies corren immutables, però com si fossin pastilles, són d’assimilació lenta.

I atenció amb el síndrome “fa dos dies”. Es tracta d’una perillosa malaltia que et porta a una barreja homogènia de records. Tot acaba fent dos dies. Fa dos dies vaig deixar la Universitat… fa dos dies que vaig canviar de pis… fa dos dies que vaig anar de viatge a la Índia…

Suposo que la diagnosi és clara: el temps passa. Una malaltia incurable. De transmissió sexual.

El problema com actitud vital

oriolcases — Mon, 14 Feb 2011 21:14:10 +0000

Viure al costat del problema no és ser crític. Esbiaixa la realitat. Viure al costat del problema no reporta solucions. Erosiona relacions. Construir el relat personal sobre la base del problema com a actitud vital, és un atribut que mai suma. Aquells que el professen, que no estranyin complicitats.